27 de febrer, 2011

Go Quakers! @ Franklin School

Ahir al vespre vaig anar a la Franklin School a veure un partit de bàsquetbol de categoria preuniversitària femenina. Com que el president Franklin era un quàquer, l'equip de l'escola s'anomena Franklin Quakers. Em varen cridar l'atenció un munt de coses, algunes de les quals queden reflectides en aquesta foto:



  • Una jugadora duia el número 1 (impossible a ca nostra);
  • em varen cobrar sis dòlars per entrar;
  • hi havia un equip de 9 cheerleaders;
  • hi ha megafonia i un speaker que no calla en tota l'estona, encara que no se l'entengui...
  • fan passadís al quintet inicial de cada equip mentre la megafonia les anomena;
  • les del quintet inicial xoquen punys amb els dos àrbitres i l'entrenador contrari;
  • fan sonar l'himne i tothom més tibat que un rasclet;
  • l'àrbitre indica triple transformat aixecant ambdues mans, palmells estesos;
  • hi ha dos comptadors (un de parcial) on indiquen també cada falta (jugadora i quina falta és);
  • no hi ha rellotge de 24 però la fletxa de possessió és electrònica;
  • l'àrbitre principal deu tenir 65 o 70 anys;
  • l'àrbitra secundària en marcar falta indica puny i 2 (tirs) abans d'anar a la taula;
  • els bonus es compten per meitats i no per períodes: set faltes per entrar en bonus 1+1 (com havíem fet nosaltres) i en arribar a les deu faltes són dos tirs;
  • les animadores fan un soroll rítmic amb peus i mans força eixordador quan l'equip contrari tira tirs lliures;
  • fan una cosa raríssima en treure el camp enrere (de davant a darrere);
  • l'àrbitra secundària indica 1+1 marcant-ho amb els dos braços en creu i el dit índex estirat;
  • i indica l'intent de 3 com el 3 del Rudy;
  • la veïna que m'ha enredat a venir diu de sa filla que "she fouls off often", que és de les primeres a fer cinc faltes;
  • tenen dos tipus de temps morts: curts i llargs;
  • les jugadores són presentades segons l'any a la High School: freshman (1), sophomore (2), junior (3) i senior (darrer). I una curiositat per als obsessos del sexe que confonen amb el gènere: una jugadora de primer any no és una freshwoman...


    Parlant dels "3 googles" del Rudy, fins n'han fet la samarreta:
  • 26 de febrer, 2011

    Capcinejats i ganyotejats

    Fa uns dies parlava dels capcinejats.

    Entremig, he observat una nova categoria: els ganyotejats, o sigui els que et saluden o als qui saludes fent una ganyota amb la boca a tall de somriure, estirant els llavis. Això ho fan especialment els que fan fúting i van amb cascos que se'ls podrien desballestar si feien un cop de cap.

    He trobat unes imatges del museu de Portland (amb una història esfereïdora) amb el que podria ser el canvi que fa un ganyotejador:




    Ara fa uns minuts parlava amb vosaltres via Skype (no em negareu que tinc uns fills que fan goig, oi?) i us deia que són molt més sociables i el fet de somriure't a tall de salutació és el mínim per no ser considerat desagradable o antisocial. M'ho deia la Lynn fa uns dies com una de les diferències negatives d'Europa (va tornar enamorada de tot plegat, el clima, el menjar, l'arquitectura, els serveis... però també tenia crítiques): segons ella, els europeus somriem molt poc.

    Au!

    Sota zero (o no)

    Ei, que estem a quatre sota zero! Bé, ells diuen que estan a vint-i-pocs graus, i tan panxos (el seu punt de congelació és a 32 graus).

    Ahir vaig visitar el Museu de Portland per acabar-me'l i vaig tenir temps per fer una bona repassada de vocabulari i un parell de partides d'escrable (només dos bingos en dues partides! i això que juguem amb diccionari!!!). La tècnica és realment molt diferent i no precisament pel fet que la Q no es faci servir com a dígraf: admeten tota mena de mots estranys, especialment de poca longitud i el resultat sòn uns taulers tancadíssims:


    La precedent la guanyí i la següent la perdí.


    I ara me'n vaig a barallar-me amb l'Skype del Marcel...

    24 de febrer, 2011

    Les fotos del 15 de gener

    En parlava fa quaranta dies. Finalment he accedit a les fotos de l'esquiada a Mt. Hood.

    L'ocell blau vist de més a la vora:



    Els seus congèneres esperant el moment d'atacar les nostres galetes salades sobre els esquís:


    I si els ho poses fàcil, no tenen cap problema a aparcar on els quedi més a mà:



    La Jane i el Gary varen ser els hostes, junt amb la Véronique i el Chris:

    Spalding, Esperanza

    Finalment, la neu no ha impedit fer vida normal. La canalla no ha anat a escola (acabaran un dia més tard al juny per cada dia que la neu els faci quedar a casa...). Els autobusos han circulat amb cadenes i a la web de TRI-MET informaven així

    Winter Weather Advisory

    Most buses are chained. Buses can only go 25 mph with chains so expect some delays. MAX: Trains will run overnight to ensure overhead power wire remains clear from ice buildup. Check alerts for specific route information.
    .



    Us imagineu que, pel mal temps, incrementin el servei de tramvies? Hi ha coses que a ca nostra serien impensables: si la Renfe fa horari de festiu a tot Catalunya si només a Barcelona no és laborable!

    El plat fort del dia era una masterclass de la portlandesa guanyadora d'un Grammy enguany, Esperanza Spalding (wikipedia i Vilaweb). Els ha fet caldo, els pobrissons, i a sobre no ens ha regalat ni un compàs, però un anglès força intel·ligible.



    La resta del dia s'ha completat amb conversa i una visita al Museu d'Art de Portland organitzada pel Citizen Club.

    I a esperar si demà la neu s'ho pren més seriosament...

    Black ice

    Bé, finalment ha arribat la neu. S'hi ha estat poca estona, però ha creat les condicions perquè demà la cosa sigui més intensa.

    En les darreres hores han arribat les fotos del dia 15 de gener, que posaré en un post següent.

    Ahir vaig tenir un concert a la Old Church:


    Movent-me per Portland vaig poder veure com resol el problema de les bicicletes un edifici de construcció força recent, amb una zona protegida al costat de l'entrada:


    I vaig poder fer una partida de superscrabble (m'estic aviciant a jugar amb diccionari i el dos i tres d'abril, en el Mundial de Mataró, les passaré magres...)


    I aquest matí ens hem llevat enfarinats:





    En parlar dels problemes que tindrem demà, el Michael ha esmentat el "black ice", que vol dir que al terra hi haurà un gruix de gel transparent que farà inviable (en el seu sentit més literal) sortir al carrer... i en dir-ho, s'ha fet evident com de pelut ho posen aquests maleïts anglòfons, perquè gairebé sona com "black eyes", excepte que la primera neutra de "eyes" és més llarga, cosa que obliga a anar amb cronòmetre pel món si els vols entendre... esperem que el context hi faci més, com si et diuen que algú té els ulls morats per haver-se fotut una morrada sobre el gel: "he suffered two black eyes from slipping on black ice"

    21 de febrer, 2011

    El dia dels Presidents

    Avui no hi ha classes ni escola, però a la Universitat igualment feien el cicle de directores negres, amb la pel·lícula Eve's Bayou, que m'ha agradat força.

    Abans he tingut intercanvi de conversa i després he fet la meva primera partida de superescrable en anglès, que no hem pogut acabar, perquè la fèiem al bell mig d'un centre comercial i han tancat abans que poguéssim gastar la meitat de les fitxes (quasi dues hores...):

    Un cop de mà, demà o avui...

    Ei, gentalla i menudalla, què passa amb vosaltres, que només em segueixen la Isabel, l'Esther i la Maria Teresa?

    Espero que no, perquè em vull estalviar explicar la història deu vegades quan torni (deliberat ús del subjuntiu, veurem qui ha fet els deures...).

    Ara us vull demanar un cop de mà. Aquesta gent, especialment la Lynn i el Michael, s'han desviscut i no es cansen de fer-ho per fer-me sentir com a casa, fins a un punt que em fa sentir aclaparat. No sóc conscient d'haver fet ni la meitat per a ells quan varen ser a casa, però es veu que tampoc no és fàcil posar-se a la pell dels altres per experimentar com perceben el que tu fas per a ells.

    En tot cas, tinc claríssim com es deixen correspondre: són tots dos junts encara més desastrosos que jo a la cuina i una simple truita de patates o un puré de carbassó els han celebrat com si l'Adrià (el cuiner, no el nebot) en persona els hagués servit. De manera que m'ajudareu de veres si en proporcioneu receptes de bon fer (el meu curs de tècniques culinàries va arribar fins al nivell de "saber detectar si l'aigua està arrencant el bull").

    Convé que no requereixin ingredients massa mediterranis ni habilitats rebuscades (com ara fer una beixamel o lligar l'allioli...).

    Puc comptar-hi? Per motivar-vos, us incloc la foto amb què la Lynn va considerar ahir que havia d'immortalitzar el combinat d'escalivada i truita que va amenitzar la nostra xerrada sobre els drets dels animals (inclosos els pollastres que formen part del menjar per a gossos), l'anglès de Xèkspir, el preu dels pisos i les diferències entre els tipus de fruits secs que gastem nosaltres o ells (amb una intensa discussió teològica sobre si els peanuts -literalment "nous de pèsol" o "nous apesolades"-, o sigui cacauets, mereixen ser a la secció de fruits secs, atès que són llegums, a més de ser la via en què el profeta Snoopy difon les seves màximes...)



    La veritat és que va quedar de primera i que només desentonava el calendari, però aquí van en pantalons curts o en minifaldilla si el termòmetre no baixa de zero (per a ells trenta-tres, que sembla que no fa tan fred com si dius zero...), o sigui que un sopar fred els deixa tan frescos, no els fa ni fred ni calor...

    20 de febrer, 2011

    Un mes per la primavera

    Em queda un mes d'hivern i mitja setmana de primavera per aquestes terres. I anar fent. Ahir vaig tastar el West Coast Swing i avui hem passejat amb el Michael i la Lynn pel Waterfront, que ve a ser com les rambles d'aquests verals. Amb submarí inclòs, que el riu és com la Internet, que s'hi pot navegar.



    I un parell de fotos que m'ha passat la Lynn de la sortida d'ahir a Multnomah Falls.




    I un xic decebut amb el Puyal, que avui a la ràdio s'ha referit al seminari que vàrem tenir la setmana passada (jo inclòs, via Skype) i ha dit que havia estat a l'Autònoma. Després ha rectificat perquè algú li havia enviat un SMS... però m'ha fastiguejat una mica la victòria del Barça...

    19 de febrer, 2011

    Multnomah

    Ahir vaig tenir conversa, un acte a la universitat i al vespre una trobada amb amics dels amics per jugar a Balderdash. Diu l'eminència dels jocs (Comas i Coma, Oriol) que ja fa temps que el joc es coneix a ca nostra com el joc del diccionari i suposa que hi dec haver jugat alguna vegada. En tot cas, em va venir de nou i fer-ho en anglès va resultar especialment exigent...



    ... i fer-ho amb aquesta colla (que no surt tota a la foto), molt enriquidor.

    Avui hem anat a veure el salt d'aigua que dóna nom (Multnomah) al comtat on es troba Portland (el salt és a més de 50 km). La tira de salts d'aigua, però realment la foto no mostra l'espectacularitat del que hem visitat més a fons.



    Per si us havia passat desapercebut, el que hi ha al pont no són formigues sinó persones!

    Hi hem arribat tot seguint el riu Columbia, un paradís, diuen, dels que fan Windsurf...


    I ara us deixo que me'n vaig a practicar l'anglès de les ballaruques...

    18 de febrer, 2011

    60/28=2.14

    Avui, mentre anava amb el MAX (com una mena de metro que fa de tramvia), a punt de travessar el riu Willamette, la veu de la conductora ha irromput per la megafonia. Ho he hagut de rebobinar per entendre-ho: no era un missatge de servei com altres vegades (que si la línia X té Y); avisava els passatgers que a l'esquerra del comboi es podia veure la lluna plena.

    Com en una pen·nícula de l'oest, tots han desenfundat els mòbils vejam qui disparava més ràpid, tots enganxats als vidres de l'esquerra.

    "Bé, certament és la lluna plena, reflectida al riu, què voleu que us digui, trobeu que n'hi ha per tant? Va, faré una foto jo també, no sigui dit que no faig els deures portlandesos; noi, quins vidres més bruts, i com reflecteixen la llum interior! Saps què, com que arribo d'aquí un parell de minuts, ja faré la foto en baixar."

    Dos o tres minuts més tard, en baixar a la zona de Lloyds, ni rastre de la lluna. Els núvols l'han engolida... resten unes llambregades entre esquinços...



    Clar, ara ho entenc, tenen 300 dies de núvols, de manera que la probabilitat de veure la lluna plena és de 60/28=2.14 vegades a l'any... si hi afegim que de vegades surt de dia i ni llueix ni es reflecteix enlloc, s'entén que una conductora de tramvia trobi escaient interrompre l'entotsolament dels passatgers que puguin estar a la lluna de València...



    Avui he assistit a una classe de música, primer amb quatre guitarristes, baix, bateria i piano i la segona meitat amb dues guitarres, baix, bateria, teclats i saxo. I a una xerrada sobre el capitalisme acadèmic, que els mals que ens arriben a nosaltres ja fa anys que els pateixen aquesta bona gent.


    I he afegit alguna foto de l'arbre lector...


    NB el vaig començar ahir, però la son em va vèncer...

    17 de febrer, 2011

    Falç a l'arma

    Bromes del temps. Va ser acabar d'escriure al blog que la neu ens amenaça i parar de nevar. Al migdia un sol del que sol fer al nostre sòl.

    Per avui amenacen amb el mateix, però qui s'ho creurà:


    Al vespre recriminava als meus amics la poca seriositat de la seva metereologia i em varen respondre amb un acudit: "You don't like the weather in Portland? Wait a minute..."

    Veles e vents han mos desigs complir...

    16 de febrer, 2011

    Neva!


    Ens n'espera una de bona... però fins i tot tenen rutes alternatives per a cada línia d'autobús, segons si han d'evitar algun turó o preferir un carrer amb sal garantida...

    Me n'hi vaig!

    15 de febrer, 2011

    Desemmascarat l'impostor usurpador

    Bé, ja sabeu que us he parlat del gat dels Kronenthal. Anomenat Califa, en in-glix Caliph. Doncs resulta que no té res de califa. Ahir vàrem sopar en un libanès amb el Joseph, el fill de la Lynn que fa poc va fer anys, i va confessar que no sabia res de Califes, ni tan sols que existís aquesta dignitat.

    Consternació general, car les cròniques li atribueixen haver escollit el nom del gat quan era un adolescent (el Joseph). I així va ser, el va triar ell, després de veure la Mary Poppins, i va decidir posar-li "calif" de super-calif-ragilístic!!!! De manera que el gat ha estat descalifi.cat com a dignatari oriental.

    A més de l'afer "Calif" avui he tingut una conversa amb una professora jubilada que m'ha fet agafar molt d'interès de llegir la crònica històrica de la primera expedició ianqui al territori d'Oregon i sobre la figura de Thomas Jefferson, per qui la dóna ha mostrat una veneració digna de les millors causes.

    Au!

    14 de febrer, 2011

    Altres maneres de fer les coses

    N'hi ha de dolentes, com a tot arreu. Però m'interessa destacar les que funcionen millor. Com per exemple, que si has de fer una biblioteca on hi ha un arbre com una casa de pagès, doncs, fas la biblioteca un poc ençà o un xic enllà o li dónes forma de ferradura.


    La càmera de l'android no abasta tot l'arbre, que és més alt que les quatre plantes de la biblioteca...


    [Fotos afegides el 18-2, fetes des de la darrera planta de la biblioteca; mirant amunt la precedent i mirant avall la següent]


    I al tramvia trobem allò que he reclamat tantes vegades a ca nostra: que no hagis de perdre un tren o un tramvia perquè et cal comprar el bitllet....



    Finalment, per a enveja dels bitiosos (viciosos dels bits), avui he tingut a les mans el portàtil que ha rebut gratis el Joseph pel fet de ser un beta tester de Chrome OS:



    I pel que fa als deures, avui he vist una pel·lícula amb dialecte afroamericà impossible de seguir; per sort moltes escenes eren entre pares i fills amb bon rotllo i bona llengua.

    13 de febrer, 2011

    El nirvana dels somniatruites

    El camí de la perfecció és bo de seguir quan comences des de molt avall. Partint del desastre de truita que vaig fer la setmana passada (sense les eines adequades ni l'experiència...), el repte era engrescador, semblava impossible poder-ho fer igual de malament ara que tinc una flamant paella lleugera i teflonada...

    El camí del nirvana de la reentruitació (per als patates de la ceba) passa per afegir noves habilitats culinàries sense esperar a vides successives. Heus ací la meva primera escalivada. Crec que ha quedat poc feta i per això m'ha costat déu i ajut (però sense ambdues coses) arrancar-ne la pell com deia la recepta. La propera vegada els deixaré més temps, que això de ser orgànics sembla que els fa més durs de pelar...




    No podeu comparar la meva segona truita amb la primera perquè va fondre el negatiu, però podeu veure que, després de proveir-me d'una paella lleugera i antiadhesiva, això ha estat bufar i fer truites:



    Si després de recórrer tots els magatzems no tenen tombatruites (què espera la Genialitat a promoure l'exportació massiva de tombatruites -milers de llocs de treball-, la fira internacional del disseny del tombatruites, el saló mundial del tombatruites sostenible, que pugui fer ensems de parabòlica portàtil i de placa solar, i el campionat mundial de tombatruites-boomerang?), només cal que a ca l'IKEA compreu una taula de tallar embotits i la reconvertiu en tombatruites amb un xic de cinta americana...

    Vista lateral del magnífic tombatruites a la portlandesa:


    En resum, que ja em podeu anar passant receptes de poca estona i microones, que haig d'aprofitar que els conills d'Índies (mai tan ben dit) estan frisosos de menjar alguna cosa diferent i tinc cua de preten-dents aspirant a clavar les ídems en les meves obres i les meves sobres.

    Si a més d'amanir l'escalivada amb oli d'oliva amanim la sobretaula del dinar amb Scrabble, el resultat pot ser òptim (una partida perduda -malgrat dos escrables propis- amb arrissada a traïció i l'altra guanyada en un final agònic sense intercanvi de presoners ni supervivents)


    La llengua del lleure

    També cal aprendre com es relacionen per al lleure. Ahir ho vaig fer per partida doble, amb una trobada d'escrablistes i una reunió social de balladors de contradansa.


    Això passa en un bar del barri de Pearl i acaba així:



    Tres bingos (termite, intoned i boaster) i munts de jugades aregladetes amb la connivència de la penya, tots jugadors poc competitius que s'avenen a consultar el diccionari abans de fer jugada, cosa que ho fa molt més abastable.

    I al vespre, sota una pluja considerable (o desconsiderada), cap al Fulton Park, a veure com les gasten. Ve a ser com les trobades que organitza el Marimon a la plaça del Rei, però a les de Barcelona hi va mainada que encara no s'ha plantejat tenir-ne de pròpia, i aquí és majoritàriament gent que ja la té crescuda. Tothom molt amable i comprensiu amb el despistat aquell que cada vegada gira al revés de com toca o quan no toca...

    11 de febrer, 2011

    Asiaticoamericans i africoafricans

    Avui he vist el món per un forat. El professor Lon Kurashige ens ha parlat de la croada contra el 'yellow peril' durant la segona guerra mundial al voltant de la figura d'una persona que va evolucionar de les postures contràries a la immigració vers la petició d'igualtat de drets. I al vespre m'he atrevit amb una pel·lícula en ioruba (una de les tres-centes llengües de Nigèria) subtitulada en anglès. No m'ha semblat gran cosa com a ficció, però el documental implícit val la pena.

    Representa que porto un mes ací, però m'ha passat tan ràpid que m'ho faré mirar, no sigui que m'hagin pispat algun dia (la Salgado, per exemple). Per celebrar-ho, he decidit provar de seguir la ràdio amb el meu superandroid i déu n'hi do el que costa...

    El Michael i la Lynn se n'han anat a passar el cap de setmana a la costa del pacífic i m'han deixat a càrrec del gat (frase intencionadament ambigua), anomenat Caliph, el qual ha procedit immediatament a nomenar-me Vizier superintendent de la seva teca.

    Me'n vaig a dormir que demà hi ha sobredosi de Barça, amb futbol i bàsquet al mateix temps. El problema no és que el país estigui ple de curts de gambals, el problema és que són els que prenen les decisions importants...

    10 de febrer, 2011

    Sords, ciclistes i esquirols

    Anar amb bicicleta per aquesta ciutat (que no vol dir que no estigui fent els deures) permet gaudir de les diferències amb les nostres ciutats. Et pots trobar una església (n'hi ha de tres-centes confessions diferents, totes fan patxoca, deuen donar feina a molta gent) on ofereixen ioga i segurament tenen algun servei catequístic per a nens sords:


    L'església es denomina per algun Sant de Gal·les

    i al carrer avisen els conductors que no es refiïn que el clàxon dissuadeixi les criatures de posar-se en perill...

    ...perill que també representen els ciclistes quan hi ha el símbol de carrer preferent per a ciclistes (deixeu-vos de fer filigranes esquivant els cotxes aparcats al carril anorèctic de BCN).

    Però el premi especial del jurat se l'endú un signe oficiós penjat per algun zoòfil (en el bon sentit de la paraula).

    Aquest matí (d'ací) hem tingut una videoconferència amb la gent del meu laboratori que ha servit per tal que jo pogués seguir el seminari sobre la pronúncia dels noms forasters en les transmissions esportives, amb el Puyal i el Torquemada de convidats. L'única cosa interessant que feien aquest mes a Catalunya i no me la perdo... potser em costarà tornar, si m'ho poseu tan fàcil!