25 de març, 2011

Tancant les maletes

Bé, passant pàgina.

Em queden per explicar la darrera excursió a una illa de la confluència entre el Colúmbia i el Willamette, el telefèric d'OHSU, el darrer sopar (sense deixebles ni redemptors), les darreres partides de scrabble i el darrer West Coastal Swing. I altres coses que havia promès, com el sistema de carrers d'aquest indret. Ho farem transatlànticament i pacíficament.

Se suposa que avui (ja són les 00:07am, que diuen ací) m'enlairo a les 17:45 locals i aterro a Amsterdam a les 11h35 de dissabte amb el DL-178 (Airbus 330!). Aparentment són 18 hores, però hi ha els canvis de fus, o sigui que no tinc clar si m'estaré deu hores o vint-i-sis a l'avió. Deuen ser deu, perquè només ens donen el sopar.

Després dues horetes, un Boeing 737 de la KLM (DL-9603 o KL-1673) que ha d'arribar a BCN a les 15h50, poc abans que em robin una hora de jetlag. Tindré el privilegi d'haver passat per quatre horaris diferents en quinze dies...

24 de març, 2011

Han corregut!

El dia deu us deia que acabava d'enviar les postals. I em preguntava si trigarien més en anar de Portland a Barcelona que del cap i casal a Moià o al Masnou.

Tinc constància de l'arribada de dues postals. La primera, a Barcelona, el dilluns 21 (onze dies, deu si descomptem les hores de diferència). La segona ha arribat dijous 24 a Manresa (dues setmanes exactes i tres dies des de Barcelona).

Se suposa que les altres hauran arribat al mateix temps, però si alguna arriba especialment malament, ho afegiré tot seguit, per al bon coneixement de viatgers i residents.

23 de març, 2011

Lo puto Rudy, dirien a Cracòvia

Pallissa dels Blazers, amb un Rudy discret, però entre els cinc millors. 111 a 76


Trenta monedes, de fet billets o bucks, que diuen

per haver de posar el zoom al màxim...

Des de dalt es meu bé, però xic

Ben bé a les golfes...

I mira que hi ha lloc... (de fet, no s'ha omplert). Com que ara se'm tancarà el router, potser demà hi afegeixo algun comentari.

22 de març, 2011

pəsɪ́fɪk

Pràcticament ho pronunciem igual. Però com a mar és ben diferent del nostre.

Avui la Lynn (que fa vacances aquesta setmana) i el Michael (que en fa sempre) m'han dut al pacífic, a un indret anomenat Cannon Beach.

Pel camí ens ha nevat (se suposa que som a la primavera) i, tot i que el temps no ha acompanyat massa, li he estret la mà al senyor Pacífic. Quasi quatre hores entre anar i tornar, amb un dinar tipus turista però de qualitat. De tornada hem vist rens...

Us en deixo les fotos.


La nevada vista des del cotxe en marxa


Vista llunyana de la costa, on s'endevina al fons el Haystack Rock


El poble i la platja de Cannon Beach abans d'arribar-hi; el poble l'heu de cercar al final de la platja.



La taca que es veu al mig del mar és un far.


N'hi ha per tot arreu, especialment a Portland; són la seva mena de coloms; no consta que hagin actuat a la pen·nícula...


Cannon Beach des de la sorra


Tenen senyalitzada la ruta a seguir si ve un tsunami, no com nosaltres que convertim les estacions de tren en ratoneres, com la de Plaça Catalunya...


La bona notícia és que tenen un tsunami cada tres-cents anys; la mala és que en fa més de tres-cents del darrer (dels grossos, el que els va arribar rebotat del Japó l'altre dia no el compten).


Per acabar, ja que som a la primavera, un gelat de liquorice o regalèssia, el rei dels gelats, malgrat que les multituds es deixen entabanar per la xocolata...

21 de març, 2011

Washington Park

Ahir vaig anar a l'arboretum. És una part del parc més gran de Porland. Avui, a més d'una conferència del Citizens Club sobre el futur ecològic d'Oregon, he decidit que calia veure altres parts del parc i m'he proposat veure'n el Jardí Japonès.

El que ha passat, però, és que és tan gran que quan he arribat al Jardí Japonès ho tenia just per a la conferència. Potser hi acabaré anant, però avui només he passat pel davant. Algunes de les fotos són d'arbres que us semblaran grans (50 metres), però resulta que són petits. Es tracta de plançons de Sequoia gegant que només tenen dos-cents anys, criatures al costat de les de Califòrnia, moltes de més de mil anys! Haurem d'anar a veure-les!

Deixo constància de la conferència per si més endavant en puc dir alguna cosa: Climate change and the next Great Migration: Rebuilding the Willamette Valley for 5 million people. A conversation with Gail Achterman. One of the region's foremost thinkers on growth, infrastructure, and natural resources talks about how climate change provides a chance to build for the future.

Quedi constància que les fotos són fetes amb la càmera de l'android, res de l'altre món, però per ser que a més parla, gogleja i té gps, no se li pot demanar gaire més (com a càmera, com a andròmina, ja en parlarem).


Arbres






Flors















Rose Garden



Quan totes aquestes roses apareguin, serà una orgia d'olors i colors (n'hi ha més d'un centenar de tipus diferents).

Japanese Garden



Et caetera


I hi ha gent que viu ací al mig; saludable no en pot ser més, però sol, solet, vine'ls a veure...

El nostre intrèpid reporter, escrutant les primeres escomeses de la primavera amb el seu "mars apparel" que dirien ací.

Preparant les maletes

Bé, gentalla, això s'acaba...
Ens ha arribat una primavera plujosa i tots els dies que resten tenen pronòstic de pluja. Com que les universitats i tutti quanti fan vacances, havia previst fer alguna sortida pels voltants, però ja veurem. En tot cas ho afegiré, però aquest podria ser el darrer post fet des de Portland.

Ahir vaig participar en una excursió molt agradable per l'arboretum, dins d'un gran parc a l'oest de la ciutat, una mena de Collcerola, car a l'altra banda hi ha barris més o menys residencials com Beaverton, on he tingut un dels Meetup de scrabble. Aquesta setmana n'he tingut tres de diferents, per compensar la reducció de conferències; molta immersió de molta qualitat i xalant... L'excursió de l'arboretum era d'un Meetup de "Single parents happy hour" i durant el sopar (a les 4pm!) s'ha parlat de si la tele, el fumar, l'escola, els canvis (freqüentíssims!) de domicili per la feina...

A nivell familiar, els Kronenthal varen rebre la visita dels amics de Corvallis. Ho he aprofitat per fer-los servir de conillets d'Índia (Guinea Pigs) i he provat la recepta de l'all cremat, canviant el peix: hi he posat tonyina d'aleta groga (albacore tuna) i calamars (molt més xics que els nostres) i m'ha quedat per llepar-se els dits.

He tornat la bici perquè se suposa que la propietària en gaudirà aquesta setmana i jo no l'he emprada gaire... i he resolt el problema més greu que tenia de cara a la tornada: els meus llibres han procreat i excedien en volum i pes el que podia dur. Un cop descartada l'opció de pagar 900 dòlars per enviar-los, he comprat de segona mà una maleta de 14 dòlars a Goodwill i els hi he encabit tots; hauré de pagar 55 dòlars per facturar aquesta maleta, però déu n'hi do la diferència...



I estic especialment cofoi de la meva darrera victòria, dos jugadors, més de 900 punts cadascun (amb diccionari), final força ajustat i un gran adversari que ja m'ha demanat de seguir jugant via Internet...

Un factor clau han estat les dues centenàries que li he clavat: la primera (jumpers) també ho hauria estat en scrabble convencional; la segona (variated) s'ha beneficiat del bonus mot*4 que només té el superscrabble, però el bonus era allà per a tots dos...

15 de març, 2011

Reed College

Ho hauria hagut de fer fa temps, per entendre una de les institucions més diferents del sistema educatiu ianqui. Però feia mandra desplaçar-se a punts perifèrics quan la Universitat clàssica era tan assequible. Com que se m'han acabat les conferències a PSU pels exàmens, m'he decidit a visitar Colleges com Reed, un dels més prestigiosos de la costa Oest.


Una immensitat de campus amb tot a dins, no tan enfora com pensava, amb diversos busos per arribar-hi i, sobretot, els seus edificis d'un segle, el seu llac i la gespa inacabable.







Vist des de can Google ocupa un rectangle d'un km per mig, amb un mos residencial al nord-est:





I el llac tot solet ja és un detall remarcable:

Més partides

Cada vegada em donen menys peixet, només en vaig guanyar dues:


Amics de Barcelona

Trobada amb la gent del Portland Community College que l'any passat varen ser a la UPF (com la Lynn) amb els que hi aniran enguany (a finals de març):




No li digueu a la Laia que la trobada amb els estudiants de PCC es va fer en un Starbucks, que es trencarà de riure...

12 de març, 2011

Un qüentu txinu

Activitat acadèmica dels darrers dies: el senyor Andrew Moravcsik, una patum de Princeton expert en la Unió europea va xerrar la setmana passada sobre Europa com a segona superpotència i no pas la Xina, com alguns indocumentats defensen a cals ianquis. Al final li vaig fer una pregunta i em va demanar d'on era. En respondre-li que de Catalunya, el proper estat d'Europa, em va respondre tot sec "it's not up to you". Sembla que la gent pragmàtica i pròxima al poder no creu en la força de la democràcia...


El dilluns 14 he anat per primer cop a Reed College; molt clàssic, li dedicaré un post. Les dues conferències que hi he escoltat eren bastant diferents (en reprodueixo els resums perquè les pàgines web no són accessibles individualment):

Divisional Speaker: Caryl Emerson
“Tolstoy and Shakespeare: Centennial Comments on a Very Famous Feud”

4:30 p.m., Eliot 314

This illustrated lecture surveys Tolstoy’s life-long animosity toward Shakespeare, and—beginning in 1906, when George Berhard Shaw sent Tolstoy a copy of his Man and Superman—the role played in this saga by Shaw: an epistolary debate between two titans over theatrical truth, the tyranny of the “classics” over our healthy moral appetites, and the form and purposes of dramatic art. Caryl Emerson is A. Watson Armour III University Professor of Slavic Languages and Literatures, chair of the Slavic department, and professor of comparative literature at Princeton University. The lecture is sponsored by the Division of Literature and Languages.

Ostrow Lecture: Joseph Leo Koerner

“Hieronymus Bosch: Enemy Painting”

7 p.m., Vollum lecture hall

The Stephen E. Ostrow Distinguished Visitor in the Visual Arts Series brings Joseph Leo Koerner to the Reed campus. Koerner is the Victor S. Thomas Professor of History of Art and Architecture at Harvard and is best known for his work on German art. Koerner has organized teaching exhibitions at Harvard on Early Netherlandish Painting, German Renaissance Art, Pieter Bruegel, and Netherlandish Prints 1550–1675. At the Austrian National Gallery in 1997, he curated a retrospective of the work of his father, the painter Henry Koerner. In 2002, he collaborated with Bruno Latour and others on the exhibition Iconoclash: Beyond the Image Wars at the Center for Art and Media in Karlsruhe. He wrote and presented the three-part series Northern Renaissance for BBC Television, as well as the feature-length documentary Vienna: City of Dreams, which premiered on the BBC in December 2007. Winner of the Jan Mitchell Prize for the History of Art in 1992, Koerner is a member of the American Academy of Arts and Sciences and the American Philosophical Society. He is also a Senior Fellow at Harvard's Society of Fellows. Koerner received the 2009 Andrew W. Mellon Distinguished Achievement Award.

Ja no en queden gaire més, que estan d'exàmens; m'hauré de dedicar a l'escrable...

10 de març, 2011

Correu, correu!

Algunes coses són ben diferents: el carter passa cada dia i, si li deixes el correu sortint ben franquejat, se l'endú.

L'agulla és pel vent... Com veieu, ben bé com a ca nostra, que si passen tres cops per setmana ets un afortunat i si plou, oblida-te'n...

He deixat les postals a la una, més o menys i he pensat a fer la foto cap a les cinc de la tarda i ja no hi eren. Doncs, ara caldrà veure quan arriben. Han sortit totes juntes i és de preveure que creuaran l'Atlàntic plegades. Si el meu pessimisme sobre els serveis colonials espanyols no fos justificat, haurien d'arribar al Masnou o a Moià l'endemà d'arribar a Barcelona. S'accepten juguesques.

Pel que fa al contingut, en comptes de postals diferents posant a totes "Hola, estic b. Espero que vosaltres tb. Adéu", he optat per la mateixa postal, que m'ha agradat força, i una part de la història a cadascuna. Si teniu curiositat, només serà qüestió que organitzem un congrés de desxifròlegs de la meva cal·li(és un dir)grafia.

Conservador de conversadors

Quedaran per a la posteritat algunes de les persones que desinteressadament o en règim d'intercanvi més han contribuït al bon funcionament de la meva estada. Tots coneguts gràcies al Meetup, que us aconsello vivament com una porta d'entrada virtual al món anglosaxó.


El Marcos és el primer, el primer que es va apuntar a fer intercanvis, el que s'ho ha pres més seriosament, el que té una gran motivació per al castellà com a voluntari (és un pintor jubilat) d'una entitat que dóna suport als immigrants llatins. I fa acudits molt graciosos sobre el seu company i com la societat els accepta... La panxa és autèntica (porto tres mesos sense arbitrar ni fer cap exercici substitutiu!). La foto és a la cafeteria Stumptown de SE Division St.



La Gloria, que necessita parlar el castellà per contribuir millor als seus projectes amb Habitat. És capità manaia (mestra prejubilada) i no porta amb gaire sentit de l'humor (a diferència del marit) el fet de sentir-se sovint maltractada pel fet de ser jueva. La foto és a la biblioteca del Nord, part d'una xarxa que ja voldríem tenir a ca nostra, però els polítics estan massa enfeinats demanant resultats com els de Finlàndia i no poden fer la seva feina de crear les condicions per tal que algun dia poguem arribar a aquests resultats...




La gent de la trobada setmanal a l'escola Portlandia, especialment habituals la Joy i el Miguel (de color).


I la Susan, l'organitzadora del Meetup de Scrabble i de la majoria de trobades amb jugadors de Scrabble, que han estat la millor aportació: bons parladors, clars, rics en vocabulari però atents a proposar un sinònim o reformular una construcció fraseològica... Aquesta foto és d'un mall, com diuen ells als centres comercials tipus Illa o Maquinista, on ningú no s'estranya de veure gent jugant a Scrabble, com la cosa més natural del món.

Parlant del mall, anomenat Lloyds, també hi vaig jugar amb el David, un altre exemple de magnífic conversador i aimant de l'escaiença en el parlar.