ecosostres i mandonguilles

Darrerament se m'acumula la feina i no em deixa massa temps; i les activitats que vaig fent, les mateixes, el que canvia és el decorat. Per exemple, la conferència d'ahir, que va ser sobre ecosostres. M'esperava que parlarien d'horts urbans a les terrasses, però està més enfocat al les bèsties voladores i les plantes que no pas als humans.

Dues trobades per converses (us en presentaré alguns integrants en el proper post), una trobada escrablera (súper, de fet) amb sengles victòries del més ràpid fullejador de diccionari de l'altra banda del Mississipi, el meu primer sopar jueu (però no kosher) amb la família de la Gloria (intercanviadora de conversa) i un concert per a banda de concert i per a sinfònica de vent! Amb Ewazen, Villa Lobos, Barnes, Persichetti, Dello Joio i Gorb com a autors... I un èxit clamorós a cals Kronenthal amb les mandonguilles amb pèsols seguint una recepta que em va facilitar l'Esther. Estàvem tan desficiats menjant-les que se'm va passar de fer-ne una foto...

Anem a pams:



El sopar a casa la Gloria va incloure una partida desastrosa amb un joc desnonat (tres fitxes de cartró!), el matrimoni de la casa ignorant el joc del tot i una convidada amiga seva que ens anava explicant com es juga (la Gloria no s'havia fet gaire càrrec de la situació...). Sopar deliciós i conversa molt amena.



Les 'sandals' em varen donar avantatge, però els 'burnets' quasi me'l varen prendre, sort que era una partida de tres...

En aquesta altra, el tercer en discòrdia, que no havia fet cap bingo en l'anterior, va fer-ne l'únic (echoers), sense obtenir, però, la victòria, que també va caure en faristol almogàver.

I aquesta és la banda de concert...

i aquesta la sinfònica de vent (o al revés, que avui fa molt vent...). Hi va haver dos directors secundaris que es deien Alex i Ashley i va resultar que el primer era una dona i el segon un home, ves per on...

Brunch

Avui he tingut el meu primer brunch, a ca la Véronique, amb el Chris, els Kronenthal i uns amics seus.




Un bon exercici cultural i lingüístic. El gastronòmic s'ha vist completat amb un sopar a base de sopa de farigola i mandonguilles amb pèsols.

I per als que sabeu idiomes, un acudit que m'han fet arribar:


A SPANISH Teacher was explaining to her class that in Spanish, unlike English, nouns are designated as either masculine or feminine.

'House' for instance, is feminine: 'la casa.'

'Pencil,' however, is masculine: 'el lápiz.'

A student asked, 'What gender is computer?'

Instead of giving the answer, the teacher split the class into two groups, male and female, and asked them to decide for themselves whether computer should be a masculine or a feminine noun. Each group was asked to give four reasons for its recommendation.

The men's group decided that 'computer' should definitely be of the feminine gender ('la computadora'), because:

1. No one but their creator understands their internal logic;
2. The native language they use to communicate with other computers is incomprehensible to everyone else;
3. Even the smallest mistakes are stored in long term memory for possible later retrieval; and
4. As soon as you make a commitment to one, you find yourself spending half your paycheck on accessories for it.

The women's group, however, concluded that computers should be Masculine ('el ordenador'), because:

1. In order to do anything with them, you have to turn them on;
2 They have a lot of data but still can't think for themselves;
3. They are supposed to help you solve problems, but half the time they ARE the problem; and
4. As soon as you commit to one, you realize that if you had waited a little longer, you could have gotten a better model.

Sense comentaris

No hi ha març que no marcegi...

No hi ha març que no marcegi,
boig que no bogegi
ni fill d'ase que no brami.

O sigui, la rotació de la terra (que fa el que li rota).

Se'ns han diluït les esperances de neu, amb un temps grisot i molt inconstant (entre ploure força, no gaire i, a estones, gens), però el sol sol estar amagat.

Bé, seguint amb la rutina, he tingut intercanvis de conversa, he assistit a la projecció d'un documental sobre "The Turandot Project" amb Zubin Mehta que us recomano i he gaudit de tres partides d'escrable; la darrera, sense diccionari, no ha estat ben bé humiliant, però déu-n'hi-do la repassada.

Aquest cap de setmana Portland és la capital interplanetària del Lindy Hop. Es farà una gran ballada pública a la seva plaça major (Pioneer Square), la mateixa on al desembre un pirat va voler fer esclatar una furgoneta plena d'explosius quan la multitud celebrava l'endollada de l'arbre de Nadal...

Abans d'acabar, dos apunts d'esport; el primer és un pla per "get into shape" que diuen en aquest indret: us el publico en un post següent, i feu-ne cas que qui més qui menys té alguna caloria per cremar.

El segon és una continuació del partit de bàsquet dels Franklin Quakers. Diumenge els Kronenthal varen convidar la Rochie, la veïna que té una filla jugant en l'equip i que ens en va parlar. Com que de fet no era una crònica, vaig ometre detalls sobre el joc: que l'equip local jugava quasi exclusivament per a una jugadora, que aquesta jugadora era notable, que els contraris ho varen tanir molt fàcil centrant-se a defensar aquesta jugadora (coses que he vist centenars de vegades quan feia de xofer basquetbolístic de s'altesa imperial).

La Rochie ens va explicar els detalls que no es veuen. La jugadora en qüestió és la segona d'una dinastia familiar (segona en més d'un sentit); la seva mare era l'entrenadora de l'equip local i son pare (de la jugadora) l'entrenador assistent. Que són d'una família nativa americana i que la germana juga al més alt nivell.

Per atzars de la vida, avui al diari la germana és notícia. Amb aquests antecedents, ja em perdonareu que quasi m'ha semblat com si parlessin d'algú de la família.


Apa, i ara us vull tots amb xandall per fer els exercicis que us proposo.

Exercicis per a gent de més de cinquanta anys

Comença per situar-te en un indret confortable on tinguis pler d'espai a ambdós costats.

Amb un sac de patates de dos quilos a cada mà, estira els braços fins a tenir-los horitzontals i aguanta en aquesta posició tant com puguis. Prova de resistir un minut i llavors relaxa't.

Cada dia trobaràs que pots allargar un xic més en aquesta posició.

Després d'un parell de setmanes, passa't a sacs de tres quilos i quan ho dominaràs, a sacs de cinc quilos. Si t'hi veus amb cor, pots provar d'arribar a aguantar sacs de deu quilos, però els has d'aguantar almenys un minut (jo estic ara mateix en aquest nivell).

Quan trobis que ho domines fins ací, prova de posar una patata a cada sac.

(Programa d'entrenament traduït d'un correu que circula per Portland)

Tocat dels bolets

Resulta que si vols fer un plat català, no solament te les has d'heure amb l'absència de tombatruites o que totes les mesures siguin diferents; a més, hi ha tot d'ingredients que no són ben bé els mateixos (els peixos, les verdures...).

Per amenitzar-ho encara més, algunes de les receptes que m'heu passat requereixen bolets i ja l'hem liada... No és que no en tinguin, però no els sé veure semblants, tret dels xampinyons... En tenen de dessecats, entre els quals uns que equiparen al francès "cepe" i segons la Wikipèdia és el mateix que el nostre 'cep'. Però entre els frescos, n'hi ha uns quants de cultivats que arriben als comerços. La primera foto és de New Seasons, on tot és orgànic (i segur que comestible):



Us els mostro tot seguit en cinc aproximacions numerades i agrairé qualsevol suggeriment del tipus "Pots emprar els de la foto 3 com si fossin X".

Per si us avorríeu...

---

1

2

3

4

5

Go Quakers! @ Franklin School

Ahir al vespre vaig anar a la Franklin School a veure un partit de bàsquetbol de categoria preuniversitària femenina. Com que el president Franklin era un quàquer, l'equip de l'escola s'anomena Franklin Quakers. Em varen cridar l'atenció un munt de coses, algunes de les quals queden reflectides en aquesta foto:

Una jugadora duia el número 1 (impossible a ca nostra);

em varen cobrar sis dòlars per entrar;

hi havia un equip de 9 cheerleaders;

hi ha megafonia i un speaker que no calla en tota l'estona, encara que no se l'entengui...

fan passadís al quintet inicial de cada equip mentre la megafonia les anomena;

les del quintet inicial xoquen punys amb els dos àrbitres i l'entrenador contrari;

fan sonar l'himne i tothom més tibat que un rasclet;

l'àrbitre indica triple transformat aixecant ambdues mans, palmells estesos;

hi ha dos comptadors (un de parcial) on indiquen també cada falta (jugadora i quina falta és);

no hi ha rellotge de 24 però la fletxa de possessió és electrònica;

l'àrbitre principal deu tenir 65 o 70 anys;

l'àrbitra secundària en marcar falta indica puny i 2 (tirs) abans d'anar a la taula;

els bonus es compten per meitats i no per períodes: set faltes per entrar en bonus 1+1 (com havíem fet nosaltres) i en arribar a les deu faltes són dos tirs;

les animadores fan un soroll rítmic amb peus i mans força eixordador quan l'equip contrari tira tirs lliures;

fan una cosa raríssima en treure el camp enrere (de davant a darrere);

l'àrbitra secundària indica 1+1 marcant-ho amb els dos braços en creu i el dit índex estirat;

i indica l'intent de 3 com el 3 del Rudy;

la veïna que m'ha enredat a venir diu de sa filla que "she fouls off often", que és de les primeres a fer cinc faltes;

tenen dos tipus de temps morts: curts i llargs;

les jugadores són presentades segons l'any a la High School: freshman (1), sophomore (2), junior (3) i senior (darrer). I una curiositat per als obsessos del sexe que confonen amb el gènere: una jugadora de primer any no és una freshwoman...


Parlant dels "3 googles" del Rudy, fins n'han fet la samarreta:

Capcinejats i ganyotejats

Fa uns dies parlava dels capcinejats.

Entremig, he observat una nova categoria: els ganyotejats, o sigui els que et saluden o als qui saludes fent una ganyota amb la boca a tall de somriure, estirant els llavis. Això ho fan especialment els que fan fúting i van amb cascos que se'ls podrien desballestar si feien un cop de cap.

He trobat unes imatges del museu de Portland (amb una història esfereïdora) amb el que podria ser el canvi que fa un ganyotejador:




Ara fa uns minuts parlava amb vosaltres via Skype (no em negareu que tinc uns fills que fan goig, oi?) i us deia que són molt més sociables i el fet de somriure't a tall de salutació és el mínim per no ser considerat desagradable o antisocial. M'ho deia la Lynn fa uns dies com una de les diferències negatives d'Europa (va tornar enamorada de tot plegat, el clima, el menjar, l'arquitectura, els serveis... però també tenia crítiques): segons ella, els europeus somriem molt poc.

Au!