Bé, passant pàgina.
Em queden per explicar la darrera excursió a una illa de la confluència entre el Colúmbia i el Willamette, el telefèric d'OHSU, el darrer sopar (sense deixebles ni redemptors), les darreres partides de scrabble i el darrer West Coastal Swing. I altres coses que havia promès, com el sistema de carrers d'aquest indret. Ho farem transatlànticament i pacíficament.
Se suposa que avui (ja són les 00:07am, que diuen ací) m'enlairo a les 17:45 locals i aterro a Amsterdam a les 11h35 de dissabte amb el DL-178 (Airbus 330!). Aparentment són 18 hores, però hi ha els canvis de fus, o sigui que no tinc clar si m'estaré deu hores o vint-i-sis a l'avió. Deuen ser deu, perquè només ens donen el sopar.
Després dues horetes, un Boeing 737 de la KLM (DL-9603 o KL-1673) que ha d'arribar a BCN a les 15h50, poc abans que em robin una hora de jetlag. Tindré el privilegi d'haver passat per quatre horaris diferents en quinze dies...
25 de març, 2011
24 de març, 2011
Han corregut!
El dia deu us deia que acabava d'enviar les postals. I em preguntava si trigarien més en anar de Portland a Barcelona que del cap i casal a Moià o al Masnou.
Tinc constància de l'arribada de dues postals. La primera, a Barcelona, el dilluns 21 (onze dies, deu si descomptem les hores de diferència). La segona ha arribat dijous 24 a Manresa (dues setmanes exactes i tres dies des de Barcelona).
Se suposa que les altres hauran arribat al mateix temps, però si alguna arriba especialment malament, ho afegiré tot seguit, per al bon coneixement de viatgers i residents.
Tinc constància de l'arribada de dues postals. La primera, a Barcelona, el dilluns 21 (onze dies, deu si descomptem les hores de diferència). La segona ha arribat dijous 24 a Manresa (dues setmanes exactes i tres dies des de Barcelona).
Se suposa que les altres hauran arribat al mateix temps, però si alguna arriba especialment malament, ho afegiré tot seguit, per al bon coneixement de viatgers i residents.
23 de març, 2011
Lo puto Rudy, dirien a Cracòvia
Pallissa dels Blazers, amb un Rudy discret, però entre els cinc millors. 111 a 76
Trenta monedes, de fet billets o bucks, que diuen
per haver de posar el zoom al màxim...
Des de dalt es meu bé, però xic
Ben bé a les golfes...
I mira que hi ha lloc... (de fet, no s'ha omplert). Com que ara se'm tancarà el router, potser demà hi afegeixo algun comentari.
Trenta monedes, de fet billets o bucks, que diuen
per haver de posar el zoom al màxim...
Des de dalt es meu bé, però xic
Ben bé a les golfes...
I mira que hi ha lloc... (de fet, no s'ha omplert). Com que ara se'm tancarà el router, potser demà hi afegeixo algun comentari.
22 de març, 2011
pəsɪ́fɪk
Pràcticament ho pronunciem igual. Però com a mar és ben diferent del nostre.
Avui la Lynn (que fa vacances aquesta setmana) i el Michael (que en fa sempre) m'han dut al pacífic, a un indret anomenat Cannon Beach.
Pel camí ens ha nevat (se suposa que som a la primavera) i, tot i que el temps no ha acompanyat massa, li he estret la mà al senyor Pacífic. Quasi quatre hores entre anar i tornar, amb un dinar tipus turista però de qualitat. De tornada hem vist rens...
Us en deixo les fotos.
La nevada vista des del cotxe en marxa
Vista llunyana de la costa, on s'endevina al fons el Haystack Rock
El poble i la platja de Cannon Beach abans d'arribar-hi; el poble l'heu de cercar al final de la platja.
La taca que es veu al mig del mar és un far.
N'hi ha per tot arreu, especialment a Portland; són la seva mena de coloms; no consta que hagin actuat a la pen·nícula...
Cannon Beach des de la sorra
Tenen senyalitzada la ruta a seguir si ve un tsunami, no com nosaltres que convertim les estacions de tren en ratoneres, com la de Plaça Catalunya...
La bona notícia és que tenen un tsunami cada tres-cents anys; la mala és que en fa més de tres-cents del darrer (dels grossos, el que els va arribar rebotat del Japó l'altre dia no el compten).
Per acabar, ja que som a la primavera, un gelat de liquorice o regalèssia, el rei dels gelats, malgrat que les multituds es deixen entabanar per la xocolata...
Avui la Lynn (que fa vacances aquesta setmana) i el Michael (que en fa sempre) m'han dut al pacífic, a un indret anomenat Cannon Beach.
Pel camí ens ha nevat (se suposa que som a la primavera) i, tot i que el temps no ha acompanyat massa, li he estret la mà al senyor Pacífic. Quasi quatre hores entre anar i tornar, amb un dinar tipus turista però de qualitat. De tornada hem vist rens...
Us en deixo les fotos.
La nevada vista des del cotxe en marxa
Vista llunyana de la costa, on s'endevina al fons el Haystack Rock
El poble i la platja de Cannon Beach abans d'arribar-hi; el poble l'heu de cercar al final de la platja.
La taca que es veu al mig del mar és un far.
N'hi ha per tot arreu, especialment a Portland; són la seva mena de coloms; no consta que hagin actuat a la pen·nícula...
Cannon Beach des de la sorra
Tenen senyalitzada la ruta a seguir si ve un tsunami, no com nosaltres que convertim les estacions de tren en ratoneres, com la de Plaça Catalunya...
La bona notícia és que tenen un tsunami cada tres-cents anys; la mala és que en fa més de tres-cents del darrer (dels grossos, el que els va arribar rebotat del Japó l'altre dia no el compten).
Per acabar, ja que som a la primavera, un gelat de liquorice o regalèssia, el rei dels gelats, malgrat que les multituds es deixen entabanar per la xocolata...
21 de març, 2011
Washington Park
Ahir vaig anar a l'arboretum. És una part del parc més gran de Porland. Avui, a més d'una conferència del Citizens Club sobre el futur ecològic d'Oregon, he decidit que calia veure altres parts del parc i m'he proposat veure'n el Jardí Japonès.
El que ha passat, però, és que és tan gran que quan he arribat al Jardí Japonès ho tenia just per a la conferència. Potser hi acabaré anant, però avui només he passat pel davant. Algunes de les fotos són d'arbres que us semblaran grans (50 metres), però resulta que són petits. Es tracta de plançons de Sequoia gegant que només tenen dos-cents anys, criatures al costat de les de Califòrnia, moltes de més de mil anys! Haurem d'anar a veure-les!
Deixo constància de la conferència per si més endavant en puc dir alguna cosa: Climate change and the next Great Migration: Rebuilding the Willamette Valley for 5 million people. A conversation with Gail Achterman. One of the region's foremost thinkers on growth, infrastructure, and natural resources talks about how climate change provides a chance to build for the future.
Quedi constància que les fotos són fetes amb la càmera de l'android, res de l'altre món, però per ser que a més parla, gogleja i té gps, no se li pot demanar gaire més (com a càmera, com a andròmina, ja en parlarem).
Quan totes aquestes roses apareguin, serà una orgia d'olors i colors (n'hi ha més d'un centenar de tipus diferents).
I hi ha gent que viu ací al mig; saludable no en pot ser més, però sol, solet, vine'ls a veure...
El nostre intrèpid reporter, escrutant les primeres escomeses de la primavera amb el seu "mars apparel" que dirien ací.
El que ha passat, però, és que és tan gran que quan he arribat al Jardí Japonès ho tenia just per a la conferència. Potser hi acabaré anant, però avui només he passat pel davant. Algunes de les fotos són d'arbres que us semblaran grans (50 metres), però resulta que són petits. Es tracta de plançons de Sequoia gegant que només tenen dos-cents anys, criatures al costat de les de Califòrnia, moltes de més de mil anys! Haurem d'anar a veure-les!
Deixo constància de la conferència per si més endavant en puc dir alguna cosa: Climate change and the next Great Migration: Rebuilding the Willamette Valley for 5 million people. A conversation with Gail Achterman. One of the region's foremost thinkers on growth, infrastructure, and natural resources talks about how climate change provides a chance to build for the future.
Quedi constància que les fotos són fetes amb la càmera de l'android, res de l'altre món, però per ser que a més parla, gogleja i té gps, no se li pot demanar gaire més (com a càmera, com a andròmina, ja en parlarem).
| Arbres |
| Flors |
| Rose Garden |
Quan totes aquestes roses apareguin, serà una orgia d'olors i colors (n'hi ha més d'un centenar de tipus diferents).
| Japanese Garden |
| Et caetera |
I hi ha gent que viu ací al mig; saludable no en pot ser més, però sol, solet, vine'ls a veure...
El nostre intrèpid reporter, escrutant les primeres escomeses de la primavera amb el seu "mars apparel" que dirien ací.
Preparant les maletes
Bé, gentalla, això s'acaba...
Ens ha arribat una primavera plujosa i tots els dies que resten tenen pronòstic de pluja. Com que les universitats i tutti quanti fan vacances, havia previst fer alguna sortida pels voltants, però ja veurem. En tot cas ho afegiré, però aquest podria ser el darrer post fet des de Portland.
Ahir vaig participar en una excursió molt agradable per l'arboretum, dins d'un gran parc a l'oest de la ciutat, una mena de Collcerola, car a l'altra banda hi ha barris més o menys residencials com Beaverton, on he tingut un dels Meetup de scrabble. Aquesta setmana n'he tingut tres de diferents, per compensar la reducció de conferències; molta immersió de molta qualitat i xalant... L'excursió de l'arboretum era d'un Meetup de "Single parents happy hour" i durant el sopar (a les 4pm!) s'ha parlat de si la tele, el fumar, l'escola, els canvis (freqüentíssims!) de domicili per la feina...
A nivell familiar, els Kronenthal varen rebre la visita dels amics de Corvallis. Ho he aprofitat per fer-los servir de conillets d'Índia (Guinea Pigs) i he provat la recepta de l'all cremat, canviant el peix: hi he posat tonyina d'aleta groga (albacore tuna) i calamars (molt més xics que els nostres) i m'ha quedat per llepar-se els dits.
He tornat la bici perquè se suposa que la propietària en gaudirà aquesta setmana i jo no l'he emprada gaire... i he resolt el problema més greu que tenia de cara a la tornada: els meus llibres han procreat i excedien en volum i pes el que podia dur. Un cop descartada l'opció de pagar 900 dòlars per enviar-los, he comprat de segona mà una maleta de 14 dòlars a Goodwill i els hi he encabit tots; hauré de pagar 55 dòlars per facturar aquesta maleta, però déu n'hi do la diferència...
I estic especialment cofoi de la meva darrera victòria, dos jugadors, més de 900 punts cadascun (amb diccionari), final força ajustat i un gran adversari que ja m'ha demanat de seguir jugant via Internet...
Un factor clau han estat les dues centenàries que li he clavat: la primera (jumpers) també ho hauria estat en scrabble convencional; la segona (variated) s'ha beneficiat del bonus mot*4 que només té el superscrabble, però el bonus era allà per a tots dos...
Ens ha arribat una primavera plujosa i tots els dies que resten tenen pronòstic de pluja. Com que les universitats i tutti quanti fan vacances, havia previst fer alguna sortida pels voltants, però ja veurem. En tot cas ho afegiré, però aquest podria ser el darrer post fet des de Portland.
Ahir vaig participar en una excursió molt agradable per l'arboretum, dins d'un gran parc a l'oest de la ciutat, una mena de Collcerola, car a l'altra banda hi ha barris més o menys residencials com Beaverton, on he tingut un dels Meetup de scrabble. Aquesta setmana n'he tingut tres de diferents, per compensar la reducció de conferències; molta immersió de molta qualitat i xalant... L'excursió de l'arboretum era d'un Meetup de "Single parents happy hour" i durant el sopar (a les 4pm!) s'ha parlat de si la tele, el fumar, l'escola, els canvis (freqüentíssims!) de domicili per la feina...
A nivell familiar, els Kronenthal varen rebre la visita dels amics de Corvallis. Ho he aprofitat per fer-los servir de conillets d'Índia (Guinea Pigs) i he provat la recepta de l'all cremat, canviant el peix: hi he posat tonyina d'aleta groga (albacore tuna) i calamars (molt més xics que els nostres) i m'ha quedat per llepar-se els dits.
He tornat la bici perquè se suposa que la propietària en gaudirà aquesta setmana i jo no l'he emprada gaire... i he resolt el problema més greu que tenia de cara a la tornada: els meus llibres han procreat i excedien en volum i pes el que podia dur. Un cop descartada l'opció de pagar 900 dòlars per enviar-los, he comprat de segona mà una maleta de 14 dòlars a Goodwill i els hi he encabit tots; hauré de pagar 55 dòlars per facturar aquesta maleta, però déu n'hi do la diferència...
I estic especialment cofoi de la meva darrera victòria, dos jugadors, més de 900 punts cadascun (amb diccionari), final força ajustat i un gran adversari que ja m'ha demanat de seguir jugant via Internet...
Un factor clau han estat les dues centenàries que li he clavat: la primera (jumpers) també ho hauria estat en scrabble convencional; la segona (variated) s'ha beneficiat del bonus mot*4 que només té el superscrabble, però el bonus era allà per a tots dos...
15 de març, 2011
Reed College
Ho hauria hagut de fer fa temps, per entendre una de les institucions més diferents del sistema educatiu ianqui. Però feia mandra desplaçar-se a punts perifèrics quan la Universitat clàssica era tan assequible. Com que se m'han acabat les conferències a PSU pels exàmens, m'he decidit a visitar Colleges com Reed, un dels més prestigiosos de la costa Oest.
Una immensitat de campus amb tot a dins, no tan enfora com pensava, amb diversos busos per arribar-hi i, sobretot, els seus edificis d'un segle, el seu llac i la gespa inacabable.
Vist des de can Google ocupa un rectangle d'un km per mig, amb un mos residencial al nord-est:
I el llac tot solet ja és un detall remarcable:
Una immensitat de campus amb tot a dins, no tan enfora com pensava, amb diversos busos per arribar-hi i, sobretot, els seus edificis d'un segle, el seu llac i la gespa inacabable.
Vist des de can Google ocupa un rectangle d'un km per mig, amb un mos residencial al nord-est:
I el llac tot solet ja és un detall remarcable:
Subscriure's a:
Missatges (Atom)