60/28=2.14

Avui, mentre anava amb el MAX (com una mena de metro que fa de tramvia), a punt de travessar el riu Willamette, la veu de la conductora ha irromput per la megafonia. Ho he hagut de rebobinar per entendre-ho: no era un missatge de servei com altres vegades (que si la línia X té Y); avisava els passatgers que a l'esquerra del comboi es podia veure la lluna plena.

Com en una pen·nícula de l'oest, tots han desenfundat els mòbils vejam qui disparava més ràpid, tots enganxats als vidres de l'esquerra.

"Bé, certament és la lluna plena, reflectida al riu, què voleu que us digui, trobeu que n'hi ha per tant? Va, faré una foto jo també, no sigui dit que no faig els deures portlandesos; noi, quins vidres més bruts, i com reflecteixen la llum interior! Saps què, com que arribo d'aquí un parell de minuts, ja faré la foto en baixar."

Dos o tres minuts més tard, en baixar a la zona de Lloyds, ni rastre de la lluna. Els núvols l'han engolida... resten unes llambregades entre esquinços...



Clar, ara ho entenc, tenen 300 dies de núvols, de manera que la probabilitat de veure la lluna plena és de 60/28=2.14 vegades a l'any... si hi afegim que de vegades surt de dia i ni llueix ni es reflecteix enlloc, s'entén que una conductora de tramvia trobi escaient interrompre l'entotsolament dels passatgers que puguin estar a la lluna de València...



Avui he assistit a una classe de música, primer amb quatre guitarristes, baix, bateria i piano i la segona meitat amb dues guitarres, baix, bateria, teclats i saxo. I a una xerrada sobre el capitalisme acadèmic, que els mals que ens arriben a nosaltres ja fa anys que els pateixen aquesta bona gent.


I he afegit alguna foto de l'arbre lector...


NB el vaig començar ahir, però la son em va vèncer...