Da-li que da-li

Avui m'ha tocat ampliar les meves habilitats culinàries. Com que no són gaires, són bones d'ampliar. Resulta que al vespre he assistit a una trobada de la gent amb qui faig intercanvi de conversa i era a casa d'un d'ells sobre la base que tothom hi duu alguna cosa per menjar.

Jo m'he deixat enredar a fer una truita de patata, cosa que té la seva molla. Perquè a) no n'he feta mai cap, b) la gent d'ací no sap que és una paella com deessa mana (Puyal dixit) o un tombatruires i c) els ous, les cebes i les patates que compren els meus amics són totes orgàniques (per cert, els ous orgànics m'han recordat un acudit de quan teníem "democracia orgánica" que deia que era orgànica "per collons", o sigui ous...).

El tema del material orgànic ha influït en el color de la cosa resultant (ous blanquinosos + patates grisoses = truita desangelada). La manca de material adequat ha obligat a una certa enginyeria de recursos amb un vidre fent de tombatruites i una mena de cassola plana fent de paella. El factor més crucial ha estat la mida dels ous que ells anomenen big i que vénen a ser mitjans; resulta que dels grossos de debò en diuen jumbo, de manera que la truita ha quedat un xic deslligada, però no esperava que s'hi assemblés tant, abans de posar-m'hi. El més important és que no he defallit, que m'he mantingut da-li que da-li, que per ací diuen "stick to your guns", o sigui que les armes surten fins a la fraseologia...

La trobada, per cert, un força deslluïda perquè no havien tingut en compte (i jo menys) que coincidia amb la superbowl. El Michael ha opinat que reunir-se per una finalitat altra que veure la superbowl podria desembocar en una denúncia al Comitè d'Activitats Antiamericanes... tot i que la truita ha colat com a tradició autòctona dels indígenes de la península ibèrica.

Entre la proesa culinària i la trobada hi ha hagut temps per a una partida d'escrable amb el meu primer duet d'escrables i la meva primera centenària (un EVIDENTIAL en quàdruple), com sempre amb una mica d'ajuda. El més entendridor i entranyable és que, sent l'últim dia de la seva vida que la Laia té dinou anys, m'ha estat concedit pels déus dels faristols, les lletres i les caselles de poder posar l'escrable NINETEEN.