Aquesta societat està uns quants passos per endavant quant a les facilitats per a les persones amb mobilitat reduïda (accés al transport públic i a tota mena de llocs, actitud del personal de servei en aquests indrets, resposta de la gent aliena...). Com a conseqüència, es veu molta gent abatuda, amb tota mena de limitacions personals, que es traginen d'un lloc a l'altre amb cadires motoritzades o amb l'ajuda del pròxim.
Moltes de les persones que he vist motoritzades m'han fet pensar en la meva mare, perquè tot sovint m'ha semblat gent rendida davant adversitats molt menys severes que les que ella ha de superar cada dia.
Jo me l'estimo molt, la meva mare. Molt sovint mesuro el món o les meves adversitats o alegries sense adonar-me que estic pensant en com ella ho veuria o ho valoraria, fins que se'm fa avinent que estic percebent la seva proximitat. Un dels motius que fan més fort l'amor que li tinc en aquesta indivídua que s'obstina a no fer-se vella desoint els grinyols dels seus ossos és que l'admiro com a poques persones en aquest món. Sempre ha estat així, com a persona i per la seva formació, i deu formar part del nostre ADN el fet de venerar els nostres majors, però ara que el declivi inexorable li posa més alt que mai el llistó de les petites adversitats quotidianes, ara és quan ella té més força que mai per mantenir la seva independència i per valdre's al màxim per ella mateixa. En cada portlandès que veig arraulit en una cadira de rodes amb la meitat (aparentment) de motius que ella trobo un motiu més per confiar que aquesta empenta i vivacitat inexhauribles em permetran gaudir d'ella per molts anys.
En la distancia no te olvido, en la distancia te quiero más, perdonaría toda la ofensa pero olvidarte jamás, jamás...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.